Quin és el socialisme pel qual lluita la CUP-AE? (Cat/Cast)

Català

El passat 12 de desembre el diputat de la CUP-AE David Fernández fou convidat al programa “Al cap del dia” de la Xarxa de Televisions Locals. En aquest el periodista Vicent Sanchis realitzà una entrevista de poc més de 30 minuts sobre el projecte polític que ell representava i quines serien les línies generals dels diputats d’aquesta formació al Parlament de Catalunya durant la recent inaugurada X legislatura.

David Fernández, sintetitzava en la formula “denunciar, aturar i construir” com els objectius de la seva tasca en aquesta institució. Denunciar el frau i la estafa econòmica i política que vivim, tant les polítiques esclaves dels mercats i la banca, així com l’actual democràcia. Paralitzar les pitjors retallades des de la Dictadura i construir una plena democràcia econòmica, social i cultural. Aquesta última formula venia a sintetitzar l’alternativa al capitalisme actual i al règim polític nascut de la Transició, que Fernández havia anat exposant al llarg de l’entrevista

Certament “construir una plena democràcia” és una definició que s’ajusta bastant a l’objectiu estratègic de la CUP- AE de canvi o reforma del règim polític actual. I empalma justament amb el tipus de socialisme que es proposen assolir, a l’estil “socialisme del s.XXI”, mitjançant reformes “possibles”.Un discurs que en altres moments hem escoltat d’aquest diputat i d’altres representants de la formació, i que en aquesta mateixa entrevista davant les preguntes del Sanchis, en Fernández ha anat exposant.

La formula que planteja David Fernández respecte al Règim polític és un programa de democràcia representativa amb l’afegit de noves institucions públiques de control, que a la vegada combini una democràcia directa o assembleària – no va aclarir en quin nivell- , una democràcia participativa sobretot a nivell municipal, referèndum, ILPs., i la actual, la representativa- que seria la que seguiria definint el gruix de les qüestions. La base econòmica d’aquest sistema es basaria en la coexistència de cooperativisme, empreses públiques i un sector privat més regulat i controlat.

En aquest article volem polemitzar des del marxisme revolucionari amb aquestes propostes, que no sols ens semblen ineficaces com a alternatives a l’actual crisis capitalista, sinó , sobretot certament utòpiques a l’hora de plantejar-se un canvi dins del mateix sistema.

És possible el socialisme respectant la propietat capitalista?

A la pregunta de què era per la CUP-AE el “socialisme”, en Fernández va explicar que la seva proposta era per un model post-capitalista que es basaria en tres sectors econòmics.

Per una banda un sector públic que controlés els serveis essencials com l’educació, la sanitat i la cultura, i altres de caràcter estratègic, com l’aigua i les comunicacions. En segon lloc, no pot ser altre que el sector privat, tot i que més controlat perquè es regís en funció dels “criteris de mercat social”. I per últim, el cooperativisme, que es presentat com un element determinant d’aquest model, el qual li donaria el caràcter d’”alternatiu” al capitalisme.

Sobre el sector públic, la CUP-AE es partidària de dur a terme algunes nacionalitzacions. Tot i que no ens diu res sobre quin seria el caràcter de les mateixes en un aspecte que és fonamental: amb indemnització o sense ella? Si atenem als models internacionals en els que es referència en Fernández a la mateixa entrevista- el model boliverià a Veneçuela- no ens estranyaria que les expropiacions fossin pagades amb indemnitzacions a preu de mercat com les que Chávez ha abonat després de les seves anomenades “nacionalitzacions”, que, millor dit, són “compres forçades” però en la major part dels casos rentables.

L’altra qüestió central que tampoc defineix és, qui hauria de controlar aquests serveis públics o sectors estratègics de l’economia?, i , com s’arribaria a aquest control?. El “control popular” és la formula que podem llegir al seu programa, però què és concretament?. Podem prendre algunes de les experiències de “nacionalització” que la CUP ja ha portat a terme en alguns municipis com a exemple d’aplicació pràctica del seu projecte polític-econòmic. És el cas de la municipalització de l’aigua en els municipis on governen- com a Arenys de Munt en coalició amb la mateixa CIU.- En aquests casos la “nacionalització” o “expropiació” s’ha ajustat sempre a dret, és a dir respectant els drets corresponents a les empreses privades que abans duien a terme el servei. I l’anomenat “control popular” no ha estat altra cosa que la gestió del servei per part d’una empresa municipal controlada per l’Ajuntament, sense cap via de participació veïnal o en la seva gestió.

El respecte a la “legalitat vigent” a l’hora de pensar en expropiar al capital- fins i tot , tot i que sols sigui el de determinats sectors estratègics- és un obstacle insalvable per poder posar aquestes àrees de la producció al servei de tota la societat. Les nacionalitzacions “ajustades a dret”, és a dir al dret elaborat en favor dels empresaris, necessitarien d’una quantitat de fons públics i compensacions al capital que imposarien una duríssima càrrega financera sobre les espatlles de les classes populars. És per això que l’única manera d’acabar amb els gegants com Endesa, Iberdrola, Sanitas, Repsol… en benefici dels treballadors i el poble és amb l’expropiació sense cap indemnització de tots els seus actius i instal·lacions.

Necessàriament això ens porta a pensar com es poden dur a terme aquestes mesures. I és que, és possible parlar de mesures socialistes co-governant amb CIU? És possible construir el socialisme de la mà dels partits que defensen la propietat privada i que estan imposant les pitjors retallades de la història? És possible, llavors, canviar el sistema actual de la mà d’aquells que el sostenen i defensen, és a dir, dels capitalistes i els seus partits? En la lluita contra aquestes grans multinacionals la clau passa per quina és la “classe” que pot portar-la endavant. La via institucional ens porta a un carreró sense sortida, on la paret que la constitueix és la “legalitat vigent” i , fins i tot, l’aparell repressor de l’Estat disposat a fer-la complir si aquesta és vulnerada. En aquest sentit només la mobilització revolucionària dels treballadors pot garantir una expropiació i nacionalització d’aquests sectors, i al mateix temps permetre que siguin gestionats i controlats, no per empreses públiques burocratitzades i al servei indirecte dels interessos privats, sinó per comitès de treballadors i usuaris.

Pensem que en aquestes propostes s’expressa una falta de comprensió de la importància del poder econòmic i social- aquell que no s’escolleix a les urnes, però que ens governa dia a dia com moltes vegades planteja Fernández- , i com és utòpic pensar en acabar amb ell o, fins i tot, limitar-lo sensiblement des de les seves pròpies regles del joc.

Aquesta “confusió” es manté quan es vol incorporar el “sector privat” al socialisme de la CUP-AE. En Fernández parla d’un sector privat amb criteris de mercat social, i al desenvolupar què és això concretament es proposa apostar per una economia productiva que respecti el mediambient i on els fins econòmics no estiguin per damunt de les persones. És un model gens nou, es tracta de la descripció d’un “capitalisme humanitzat” amb el que han somniat socialdemòcrates honestos des de finals del Segle XIX. No és casual llavors que aquestes propostes d’”un major capital productiu” les comparteixi la burocràcia sindical, economistes burgesos neokeynesians i, fins i tot, sectors de la patronal mitjana de la industria i els serveis. La manera de tirar-ho endavant seria amb tota una bateria de mesures de control, regulació, legislació, fiscals,… per intentar corregir o limitar les actituds més inhumanes de la patronal.

Però realment, és possible torçar-li el braç a empreses explotadores com SEAT, Telepizza, NISSAN, Novartis, CELSA…. i moltes d’altres, les quals pertanyen a un grapat de capitalistes? Quasi totes aquestes han baixat tant les seves ventes davant la crisis, i els seus plans són acomiadar a milers de treballadors i rebaixar les condicions, tal i com amenacen actualment a SEAT i NISSAN. En moltes d’altres, aquestes mesures ja s’han dut a terme i es preveu seguir per aquest camí. Per descomptat que mai ha estat una de les seves intencions “humanitzar-se” respecte als treballadors, i molt menys ho faran ara enmig d’una crisi històrica on faran tot el possible per poder salvar els seus beneficis. Per altra banda, l’Estat a través dels seus successius Governs, als últims anys ha votat i aplicat reformes laborals al seu favor, per tal de poder acomiadar més ràpidament i amb els menors costos possibles, arrasant així la majoria dels drets bàsics i conquestes dels treballadors. Això és possible perquè més enllà de quin partit governi, són aquestes grans empreses les que tenen les grans palanques del poder econòmic, social i mediàtic.

Pensar que l’Estat pot obligar-les a fer una política oposada- regir-se pels criteris del mercat social que proposa la CUP-AE- sense extreure-li aquestes mateixes palanques al grapat de famílies que avui les acaparen és oblidar de nou allò que Fernández repeteix en moltes ocasions, ells “voten tots els dies”. La manera de treure-lis aquest “vot permanent” no passa per mesures legals, o noves institucions, si no per arrabassar-lis el poder econòmic i social que poseeixen, i que els recursos essencials de l’economia passin a ser propietat dels treballadors i del poble.

És per això que pensar en solucionar realment els problemes de l’atur, l’habitatge, la misèria…no ens queda cap altra alternativa que la d’expropiar als grans capitalistes, i posar sota control dels treballadors i sectors populars tota la generació de riquesa. Sense atemptar contra la base del sistema capitalista, la propietat privada dels mitjans de producció, és utòpic pensar en acabar amb la “dictadura” que dia a dia s’exerceix a SEAT, NISSAN, Novartis, McDonalds, Mercadona… sobre les nostres vides.

Pot ser el cooperativisme una alternativa al capitalisme?

El “socialisme” que exposa Fernández inclou un sector que al seu entendre és el més important per poder definir el seu model com a superador del capitalisme. Es tracta del sector cooperatiu, al qual el mateix Fernández pertany: empreses privades en les que una part del conjunt dels seus treballadors tenen títols de propietat de la mateixa. Hi ha empreses petites amb el 100% de cooperativistes, però també hi ha gegants com el grup FAGOR, Eroski- Caprabo, Abacus o BonArea, amb milers d’assalariats a l’Estat espanyol i a altres països. Els valors que la CUP-AE atribueixen al món cooperatiu- democràcia en la presa de decisions sobre què es produeix, com, com es reinverteixen els beneficis al territori…- són una autèntica idealització. La precarietat laboral, els salaris baixos, la persecució sindical, la contaminació del medi ambient… són també part de l’ADN d’aquest sector de l’empresariat, que no obstant, competeix en el mercat com una empresa més. I és que el model que proposa la CUP basat en les noves xarxes cooperatives i d’autogestió de la producció, en la que seria el poble de cada municipi qui administraria democràticament la seva gestió productiva, no elimina en absolut, els problemes de la competència on els més dèbils s’enfonsarien o es veurien obligats a augmentar la seva pròpia explotació o la dels assalariats dels que disposin. A més aquest model provocaria una major fragmentació i dispersió a la classe obrera, ja que trasllada la competència als col·lectius de treballadors de cada unitat productiva, i, com a molt, podria beneficiar als treballadors de les empreses més “competitives”.

Al programa de la CUP-AE ja es plantejava aquest embelliment de les possibilitats “socialistes” del cooperativisme, l’autogestió per empreses o de l’auto-ocupació – oblidant que aquest últim ha generat milions de treballadors “ falsos autònoms” que a vegades pateixen pitjors condicions que molts assalariats. Sobre aquesta idealització es plantegen mesures de recolzament des de l’Estat per les cooperatives que en ocasions s’oposen a reivindicacions fonamentals dels treballadors. Per exemple, es plantejava que es lluitaria perquè fossin afavorides als concursos de subcontractació de serveis per l’Administració, negant-se, així, a lluitar pel final d’aquesta formula contractual i el pas a plantilla pública i fixe de, per exemple, els treballadors de la neteja, cafeteria, manteniment… de les universitats.

Per a nosaltres cap model econòmic que aprofundeixi la desigualtat social i debiliti a la classe treballadora pot ser efectiu com a sortida de la crisis capitalista. Des del socialisme revolucionari pensem que ni el cooperativisme, ni l’autogestió com a sistema econòmic poden ser un model veritablement alternatiu al sistema capitalista. En front a un model de petites unitats productives al marge del mercat i obligats a competir entre sí i les grans empreses- que tot i estar més regulades, tal i com la CUP-AE ho considera com part del seu “socialisme”- nosaltres pensem que sols un pla democràticament centralitzat de tota la economia, desposseint els grans capitalistes de les seves propietats en la indústria, els serveis, el camp i les finances, combinat amb el monopoli estatal del comerç exterior, pot donar sortida a totes les necessitats dels treballadors i el poble.

Pensem que una vertadera alternativa al capitalisme, hauria de basar-se en la coordinació del conjunt dels recursos materials, humans i científics de la societat, cosa que és clau per a poder enfrontar-se a les pressions del mercat capitalista mundial – que no deixen d’existir-, per avançar en la transició al socialisme a escala nacional i internacional. Per a dur-ho a terme, primer és necessari acabar amb el capitalisme com a sistema de producció de riquesa social, expropiant a la minoria que posseeix els mitjans de producció.

Contràriament, el “socialisme” de la CUP-AE no planteja mesures eficaces i sobretot conseqüentment anticapitalistes. Es tracta d’un model de capitalisme diferent, més “productiu” i amb algunes reformes socials que l’assimilarien a models com el de l’Estat del Benestar en la segona post-guerra mundial de la socialdemocràcia nòrdica. Un “socialisme” que , com el mateix Fernández explica a l’entrevista, es reflecteix en exemples com Islàndia o Veneçuela, llocs en els que més enllà de les mesures punitives i de major control de sectors del capital, aquest segueix fent bons i grans negocis. Cal accentuar que seu model de socialisme està en comú amb la seva retòrica del “socialisme del s.XXI”, és a dir, un socialisme amb empresaris, grans i petits, i certs espais en els marges per desenvolupar una economia cooperativa o popular que està lluny de solucionar els grans problemes socials. Si prenem l’exemple paradigmàtic d’aquest “socialisme”, el Chavisme, es pot veure en xifres en què es tradueix. Després d’una dècada de revolució bolivariana, l’anomenat sector de l’”economia social”- la majoria de cooperatives o empreses familiars o comunitàries- que “impulsa”el govern representa entre el 0,5% i l’1% del PÎB, i el sector privat passà del 65% del PIB l’any 1998 al 71% deu anys després. Les polítiques finançades amb l’extraordinària renta petrolera han estat la base d’una profunda política assistencial, però tot i pal·liar algunes necessitats bàsiques dels grans problemes de les masses- habitatge, atur, serveis…- segueixen irresolts mentre els capitalistes nacionals i estrangers continuen fent bons negocis al país.

Tot i així, avui es mostra cada vegada “menys possible” un capitalisme “preocupat per les persones”. Aquest sistema mostra avui, de manera descarnada, que mentre la classe capitalista estigui ferida de mort, intentarà salvar-se a costa d’una major explotació de la classe treballadora, i enfonsant a la misèria al conjunt de les classes populars.

El model social i econòmic de la CUP-AE té la seva continuïtat en el seu projecte de reforma política de l’actual Règim, la seva aposta per una democràcia radical. Però, pot haver-hi una democràcia veritablement participativa dirigida pels governs patronals? Pot ser amplia i participativa aquesta democràcia per a rics? En aquesta democràcia degradada, filla del Règim del 78, ja no hi té cabuda cap tipus de reforma que la faci més “participativa, amplia”: o no ha estat en el Parlament on s’han votat les pitjors retallades de la història?; mentre, portes enfora, una altre institució d’aquesta democràcia per a rics, la de les forces repressives, respon a pals i gasos quan lluitem als carrers o sortim a la vaga contra els plans d’ajustament i retallades a la sanitat, l’educació. I és que en aquesta discussió d’estratègies no hi ha terme mig: o governen els capitalistes, o la classe treballadora juntament amb els sectors populars.

El rebuig a un socialisme anti-capitalista i la seva equiparació amb l’estalinisme

El propi Sanchis, gens sospitós de ser progressista, es sorprèn en varies ocasions de que en Fernández estigui posant-li el nom de “socialista” al seu model post-capitalista. I és que li sembla estrany que no es plantegi la nacionalització i el control del conjunt de l’economia, és a dir, de què “salvi de la crema” a la immensa majoria dels grans capitalistes. En Fernández aclareix que quan es “posen estatistes”, és a dir, favorables a algun tipus d’expropiació, es limiten als serveis essencials i estratègics, res més.

En una ocasió en la que el diputat de la CUP-AE està explicant el seu socialisme de cooperativa, l’entrevistador li aclareix que això té més a veure amb el socialisme pre-marxista- els socialistes utòpics contra els que discuteix Marx al Manifest Comunista- que amb el socialisme de tipus marxista, cosa que té un alt grau de veritat. De fet quan en Fernández aborda com volen construir alternatives al dia a dia parla del desenvolupament de les cooperatives de crèdit, consum, treball… com a maneres per oposar-se a la Caixa, Mercadona i altres grans grups. Com plantejaven els utòpics del S.XIX , o més recentment les corrents autonomistes, es tracta de buscar espais en el mateix sistema on es pugui construir una realitat “paral·lela”.

En aquesta mescla de programa de construcció de realitats “paral·leles” al sistema – que no necessàriament oposades- i cerca d’un capitalisme més humà o social, qui hi surt més mal parat és el socialisme que el periodista denomina com a “marxista”, és a dir, aquell que aposta realment per l’expropiació dels grans capitalistes i la centralització i planificació del conjunt de l’economia.

Sanchis no oculta les seves antipaties amb el socialisme, que com fan tots els apologistes del capitalisme es equiparat al mal anomenat “socialisme real”. En Fernández vol separar-se de les experiències deixant clar que no és el model de la URSS o Xina el que ells defensen per a superar el capitalisme. Tot i així, a l’hora de fer-ho no discuteix en cap moment contra els arguments reaccionaris de Sanchis d’equiparar la nacionalització dels grans ressorts de l’economia sota control dels treballadors amb l’estalinisme. Més aviat els deixa passar- i fins i tot ho reforça al ridiculitzar idees com “vanguàrdia” o “comitè general”- i oposa a la clàssica demonització liberal experiències com la Revolució Russa – a la que Sanchis ataca explícitament- el seu model post capitalista que gràcies a que respectaria formes de propietat precisament capitalistes i mantindria, això si milloraria, les institucions d’una democràcia burgesa, el protegirien de degenerar en dictadures monstruoses com les anomenades. En Fernández i en Sanchis coincideixen en que és quasi inevitable que una revolució social d’aquest tipus acabi degenerant.

Sanchis opta per defensar el capitalisme i la democràcia burgesa tal i com és per a lliurar-se de possibles “aventures”. En Fernández, que diu que la CUP-AE és l’hereva de les millors tradicions del moviment obrer, s’oblida justament d’aquella tradició que va apostar per l’expropiació dels capitalistes i l’entrega del poder polític als treballadors i sectors populars, la dels bolxevics i la seva continuació justament en la lluita contra l’estalinisme, els trotskistes. En canvi prefereix referenciar-se en altres que justament foren enemigues d’aquestes. Així que quan ha de mirar enrere els referents que escull són, moltes vegades, persones i organitzacions que varen jugar un rol de mantenir la “revolució” dins d’unes vies clares: la propietat i el joc democràtic.

Parla de l’anarquisme català per a reivindicar a Montseny, Ministra del Govern Republicà de Largo Caballero, amiga personal de l’ambaixador soviètic de València i protagonista, juntament amb Garcia Oliver d’un dels episodis més tristos, les exhortacions als militants de la CNT i la FAI perquè aixequessin les barricades de maig del 1937 i deixessin via lliure a la repressió contra-revolucionària del Govern republicà i la Generalitat. En el mateix sentit, parla de la Revolució Espanyola, però ho fa des del caire del Govern de Companys, serveix d’exemple la lectura d’un fragment del Decret de Col·lectivitzacions del 1936 que va llegir a la seva presa de possessió, juntament amb una de les primeres lleis amb la que la Generalitat tractava de controlar, asfixiar i desmuntar el procés revolucionari. O, fins i tot, a l’entrevista arriba a reivindicar el rol del PSUC a la dècada dels 70, justament el principal partit obrer responsable de reconduir la mobilització social cap els despatxos, els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978.

Lluitarem per un socialisme obrer, anti-capitalista, revolucionari i internacionalista

Quan examinem la “lletra petita” de la lluita pel socialisme que planteja la CUP-AE veiem com el seu abast és bastant limitat. Tant les seves referències actuals i històriques, com sobre tot el seu model post-capitalista, estan lluny de correspondre amb el que segurament molts dels joves que van votar i militen en aquesta candidatura entenen per socialisme. Aquestes importants diferències, entre d’altres, vans ser les que portaren a Classe contra Classe a no demanar el vot per la CUP-AE, a diferència de la resta de la esquerra catalana.

Més enllà de si s’havia de votar o no la CUP-AE, el que no podem comprendre és que moltes de les organitzacions que formaren part d’aquesta candidatura i es reivindiquen anticapitalistes i , fins i tot, revolucionaries no plantegen cap diferència ni discussió pública amb el programa i el discurs oficial de la CUP-AE i els seus diputats. Ens referim, sobretot a En Lluita, Lluita Internacionalista o Revolta Global, tot i que aquesta última no va acabar d’integrar-se a la candidatura. Passades les eleccions del 25N pensem que ja no caben arguments- que no compartíem tampoc llavors- com el que la “discussió divideix” o que “allò que toca ara és unitat sense crítica”.

Des de 2011 són milers els joves i treballadors que estant sortint a lluitar contra les retallades i el Règim del 78, i això parteix d’un procés de renaixement de la lluita de classes a nivell mundial, des dels països àrabs, fins a la joventut Xilena, Mexicana o del Quebec, passant pels treballadors i joves Grecs i de la resta del continent. Aquesta crisis ens està portant grans catàstrofes als treballadors i sectors populars, i a la vegada, segurament en el pròxim període es tornaran a obrir els processos que permetran enderrocar el capitalisme i els seus règims polítics. És per això, que a la vegada que lluitarem colze a colze contra tots els atacs, hem d’avançar en clarificar amb quin programa , amb quina estratègia podrem assolir-ho i en l’organització dels revolucionaris.

Des de Classe contra Classe pensem que és urgent que tota l’esquerra comencem a abordar públicament aquestes discussions, a la nostra premsa, web, mitjançant xerrades i debats… sobretot de cara als milers de joves i treballadors que s’estan sumant a la lluita. Això permetrà clarificar acords i diferències, i poder anar sumant forces i agrupant-nos en comú totes aquelles organitzacions, activistes, sectors de treballadors… que estem d’acord en lluitar per una estratègia obrera, socialista, revolucionària i internacionalista.

 

 

________________________________________________________________________________________________________

 

Castellano

El pasado 12 de diciembre el diputado de las CUP-AE David Fernández fue invitado al programa “Al cap del día” de la Xarxa de Televisions Locals. En éste el periodista Vicent Sanchis le realizó una entrevista de poco más de 30 minutos acerca del proyecto político que él representaba y cuáles iban a ser los lineamientos generales de los diputados de esta formación en el Parlament de Catalunya durante la recién inaugurada X legislatura.

David Fernández, sintetizaba en la fórmula “denuncia, aturar y construir” los objetivos de su labor en esta institución. Denunciar el fraude y la estafa económica y política que vivimos, tanto las políticas genuflexas ante los mercados y la banca, como la actual democracia. Paralizar los peores recortes desde la Dictadura. Y construir plena democracia económica, social y cultural. Ésta última fórmula venía a sintetizar la alternativa al capitalismo actual y al régimen político nacido de la Transición, que Fernández había ido exponiendo a lo largo de la entrevista.

Ciertamente “construir plena democracia” es una definición que se ajusta bastante al objetivo estratégico de las CUP-AE de cambio o reforma del régimen político actual. Y empalma justamente con el tipo de socialismo que proponen alcanzar, al estilo “socialismo del siglo XXI”, mediante reformas “posibles”. Algo que en otros momentos hemos escuchado a este diputado y otros representantes de la formación, y que en esta misma entrevista frente a las preguntas de Sanchis, Fernández ha ido exponiendo.

La fórmula que plantea David Fernández respecto al Régimen político es un programa de democracia representativa con el agregado de nuevas instituciones públicas de control, que a la vez combine una democracia directa o asamblearia -no aclaró en qué nivel-, una participativa sobre todo a nivel municipal, referéndum, ILPs., y la actual, la representativa -que sería la que seguiría definiendo el grueso de cuestiones. La base económica de este sistema sería una coexistencia de cooperativismo, empresas públicas y un sector privado más regulado y controlado.

En este artículo queremos polemizar desde el marxismo revolucionario con estas propuestas, que nos parecen no sólo inefectivas como alternativas a la actual crisis capitalista, sino, sobre todo ciertamente utópicas a la hora de plantearse un cambio dentro del mismo sistema.

¿Es posible el socialismo respetando la propiedad capitalista?

A la pregunta de qué era para la CUP-AE el “socialismo” Fernández explicó que su apuesta era por un modelo pos-capitalista que se basaría en tres sectores económicos.

Por un lado un sector público que controlase servicios esenciales como la educación, la sanidad y la cultura, y otros de carácter estratégico, como el agua y las comunicaciones. En segundo lugar, nada más y nada menos que el sector privado, aunque más controlado para que se rigiese en función de “criterios de mercado social”. Y por último, el cooperativismo, que es presentado como el elemento determinante de este modelo, lo que le daría el carácter de “alternativo” al capitalismo.

Sobre el sector público, la CUP-AE es partidaria de llevar adelante algunas nacionalizaciones. Aunque nada nos dice de cual sería el carácter de las mismas en un aspecto que es fundamental, con indemnización o sin ella. Si atendemos a los modelos internacionales en los que se referencia Fernández en la misma entrevista -el modelo bolivariano en Venezuela- no sería de extrañar que las expropiaciones fueran seguidas de indemnizaciones a precio de mercado como las que Chávez ha abonado después de sus llamadas “nacionalizaciones”, que son más bien “compras forzadas” pero en la mayor parte de los casos rentables.

La otra cuestión central que tampoco define es ¿quién debería controlar estos servicios públicos o sectores estratégicos de la economía?, y, ¿cómo se llegaría a ese control?. El “control popular” es la fórmula que podemos leer en su programa, pero ¿qué es concretamente?. Podemos tomar algunas de las experiencias de “nacionalización” que la CUP ya ha llevado adelante en algunos municipios como ejemplos de aplicación práctica de su proyecto político- económico. Es el caso de la municipalización del agua en municipios donde gobiernan -como en Arenys de Munt en coalición con la misma CiU.- En estos casos la “nacionalización” o “expropiación” se ha ajustado siempre a derecho, esto quiere decir respetando los derechos correspondientes a las empresas privadas que antes manejaban el servicio. Y el llamado “control popular” no ha sido otra cosa que la gestión del servicio por parte de una empresa municipal controlada por el Ayuntamiento, sin ninguna vía de participación vecinal o en su gestión.

El respeto a la “legalidad vigente” a la hora de pensar en expropiar al capital -incluso aunque sólo sea el de determinados sectores estratégicos- es un obstáculo insalvable para poder poner esas áreas de la producción al servicio de toda la sociedad. Las nacionalizaciones “ajustadas a derecho”, es decir al derecho elaborado en favor de los empresarios, ameritarían una cantidad de fondos públicos y compensaciones al capital que impondrían una durísima carga financiera sobre los hombros de las clases populares. Es por eso que la única manera de terminar con gigantes como Endesa, Iberdrola, Sanitas, Repsol… en beneficio de los trabajadores y el pueblo es con la expropiación sin indemnización alguna de todos sus activos e instalaciones.

Esto lleva necesariamente a pensar cómo se puede llevar adelante estas medidas. Y es que ¿es posible hablar de medidas socialista co-gobernando con CiU? ¿ es posible construir el socialismo de la mano de los partidos que defienden la propiedad privada y que vienen pasando los peores recortes de la historia?. ¿Es posible entonces, cambiar el sistema actual de la mano de aquellos que lo sostienen y defienden, es decir de los capitalistas y sus partidos?. En la lucha contra estas grandes multinacionales la clave pasa por cuál es la “clase” que puede llevarla adelante. La vía institucional nos lleva a un callejón sin salida, en el que la pared la constituye la “legalidad vigente” e incluso el aparato represivo del Estado dispuesto a hacerla cumplir si es vulnerada. En este sentido sólo la movilización revolucionaria de los trabajadores puede garantizar una expropiación y nacionalización de estos sectores, y al mismo tiempo permitir que sean gestionados y controlados, no por empresas públicas burocratizadas y al servicio indirecto de intereses privados, sino por comités de trabajadores y usuarios.

Creemos que en estas propuestas expresan una falta de comprensión de la importancia del poder económico y social -ese que no se elige en las urnas, pero que gobierna todos los días como muchas veces plantea Fernández-, y cómo es utópico pensar el acabar con él o incluso limitarlo sensiblemente desde sus propias reglas del juego.

Esta “confusión” se mantiene cuando se quiere incorporar el “sector privado” al socialismo de las CUP-AE. Fernández habla de un sector privado con criterios de mercado social, y al desarrollar qué es esto concretamente propone apostar por una economía productiva que respete el medio-ambiente y donde los fines económicos no estén por encima de las personas. Es un modelo nada nuevo, se trata de la descripción de un “capitalismo humanizado” con el que han soñado socialdemócratas honestos desde finales del Siglo XIX. No es casual entonces que estas propuestas de un “mayor capital productivo” sea compartido desde la burocracia sindical, economistas burgueses neokeynesianos e incluso sectores de la patronal mediana de la industria y los servicios. La manera de llevarlo adelante sería con toda una batería de medidas de control, regulación, legislación, fiscales… para intentar limitar o corregir las actitudes más “inhumanas” de la patronal.

Pero realmente, ¿Es posible torcerle el brazo a empresas explotadoras como como SEAT, Telepizza, NISSAN, Novartis, CELSA… y otras muchas, pertenecientes a un puñado de capitalistas? Casi todas ellas han bajado tanto sus ventas ante la crisis, y sus planes son despedir a miles de trabajadores y rebajar condiciones, como amenazan ahora en SEAT y NISSAN. En otras muchas estas medidas ya se han tomado y se prevé seguir por esta senda. Desde luego que nunca estuvo en sus intenciones “humanizarse” ante los trabajadores, y mucho menos lo van a hacer ahora en medio de una crisis histórica en la que harán lo que sea para salvar sus beneficios. Por otro lado el Estado a través de sus sucesivos Gobiernos, en los últimos años han votado y aplicado reformas laborales a su favor, para poder despedir más rápido y barato, arrasando así contra derechos básicos y conquistas de los trabajadores. Y lo hace porque más allá de qué partido gobierna, son estas grandes empresas las que tienen las grandes palancas de poder económico, social y mediático.

Pensar que el Estado puede obligarlas a hacer una política opuesta -regirse por los criterios de mercado social que propone las CUP-AE- sin arrebatarle estas mismas palancas al puñado de familias que hoy las acaparan es olvidar de nuevo lo que Fernández repite en muchas ocasiones, ellos “votan todos los días”. La manera de quitarles ese “voto permanente” no pasa por medidas legales, o nuevas instituciones, si no por arrebatarles el poder económico y social que detentan, y que los resortes esenciales de la economía pasen a ser propiedad de los trabajadores y el pueblo.

Por ello para pensar en solucionar realmente los problemas de paro, vivienda, miseria… no nos queda otra alternativa que expropiar a  los grandes capitalistas, y poner bajo control de los trabajadores y los sectores populares toda la generación de riqueza. Sin atentar contra la base del sistema capitalista, la propiedad privada de los medios de producción, es utópico pensar en acabar con la “dictadura” que día a día ejerce los SEAT, NISSAN, Novartis, McDonalds, Mercadona… sobre nuestras vidas.

¿Puede ser el cooperativismo una alternativa al capitalismo?

El “socialismo” que expone Fernández incluye un sector que a su entender es el más importante para poder definir a su modelo como superador del capitalismo. Se trata del sector cooperativo, al que el mismo Fernández pertenece: empresas privadas en las que una parte o el conjunto de sus trabajadores tienen títulos de propiedad de la misma. Hay empresas pequeñas con el 100% de cooperativistas, pero hay también gigantes como el grupo FAGOR, Eroski-Caprabo, Abacus o Bonarea, con miles de asalariados en el Estado español y otros países. Los valores que las CUP-AE atribuyen al mundo cooperativo -democracia en la toma de decisiones sobre qué se produce, cómo, como se re-invierten los beneficios en el territorio…- son una auténtica idealización. La precariedad laboral, los bajos salarios, la persecución sindical, la contaminación del medio ambiente… son también parte del adn de este sector del empresariado, que no obstante compite en el mercado como una empresa más. Y es que el modelo que proponen las CUP basado en nuevas redes cooperativas y de autogestión de la producción, en la que sería el pueblo de cada municipio que administrara democráticamente su gestión productiva, no elimina en absoluto los problemas de la competencia donde las más débiles se hundirían o se verían obligados a aumentar su propia explotación o la de los asalariados que dispongan. Además este modelo de provocaría en la clase obrera una mayor fragmentación y dispersión, ya que traslada la competencia a los colectivos de trabajadores de cada unidad productiva, y a lo sumo podría beneficiar a los trabajadores de las empresas más “competitivas”.

En el programa de las CUP-AE ya se planteaba este embelleciendo de las posibilidades “socialistas” del cooperativismo, la autogestión por empresas o del auto-empleo, olvidando que éste último sólo ha generado, millones de trabajadores “falsos autónomos” que a veces sufren peores condiciones que muchos asalariados. Además sobre esta idealización se planteaban medidas de apoyo desde el Estado para las cooperativas que en ocasiones se oponen a reivindicaciones fundamentales de los trabajadores. Por ejemplo se planteaba que se lucharía para que fueran favorecidas en los concursos de subcontratación de servicios por la Administración, negándose así a luchar por el fin de esta fórmula contractual y el pase a plantilla pública y fija de por ejemplo los trabajadores de limpieza, cafetería, mantenimiento… de las universidades.

Para nosotros ningún modelo económico que profundice la desigualdad social y debilite a la clase trabajadora puede ser efectivo para una salida a la crisis capitalista. Desde el socialismo revolucionario creemos que ni el cooperativismo ni la autogestión como sistema económico pueden ser un modelo verdaderamente alternativo al sistema capitalista. Frente a un modelo de pequeñas unidades productivas en los márgenes del mercado y obligadas a competir entre sí y las grandes empresas -que aunque más reguladas, la CUP-AE considera parte de su “socialismo”- nosotros creemos que sólo un plan democráticamente centralizado de toda la economía, despojados los grandes capitalistas de sus propiedades en la industria, los servicios, el campo y las finanzas, combinado con el monopolio estatal del comercio exterior, puede dar salida a todas las necesidades de los trabajadores y el pueblo.

Creemos que una verdadera alternativa al capitalismo, debería basarse en la coordinación del conjunto de los recursos materiales, humanos y científicos de la sociedad, lo cual es clave para poder enfrentar las presiones del mercado capitalista mundial -que no dejan de existir-, para avanzar en la transición al socialismo en escala nacional e internacional. Para ello, primero es necesario acabar con el capitalismo como sistema de producción de riqueza social, expropiando a la minoría poseedora de los medios de producción.

Contrariamente, el “socialismo” de la CUP-AE no plantea medidas eficaces y sobre todo consecuentemente anti-capitalistas. Se trata de un modelo de capitalismo distinto, más “productivo” y con algunas reformas sociales que lo asemejarían a modelos como el del Estado del Bienestar en la segunda pos-guerra mundial de la socialdemocracia nórdica. Un “socialismo” que, como el mismo Fernández explica en la entrevista, se mira en ejemplos como Islandia o Venezuela, lugares en los que más allá de las medidas punitivas y de mayor control de sectores del capital, éste sigue haciendo buenos y grandes negocios. Su modelo de socialismo está en común con la retórica del “socialismo del siglo XXI”, es decir un socialismo con empresarios, grandes y pequeños, y ciertos espacios en los márgenes para desarrollar una economía cooperativa o popular que está lejos de solucionar los grandes problemas sociales. Si tomando el ejemplo paradigmático de este “socialismo”, el chavismo, se puede ver en cifras en que se traduce. Después de una década de revolución bolivariana el llamado sector de la «economía social» -la mayoría cooperativas o empresas familiares o comunitarias- que «impulsa» el gobierno representa entre el 0,5% y el 1% del PIB, y el sector privado pasó del 65% del PIB en 1998 al 71% diez años después. Las políticas financiadas con la extraordinaria renta petrolera han sido la base de una honda política asistencial, pero aún paliando algunas necesidades básicas los grandes problemas de las masas -vivienda, paro, servicios…- siguen irresueltas mientras los capitalistas nacionales y extranjeros continuaron haciendo buenos negocios en el país.

Sin embargo hoy se muestra cada vez “menos posible” un capitalismo “preocupado por las personas”. Este sistema muestra hoy, de manera descarnada, que mientras la clase capitalista esté herida de muerte, intentará salvarse a costa de mayor explotación a la clase trabajadora, y hundiendo en la pobreza al conjunto de las clases populares.

El modelo social y económico de las CUP-AE tiene su continuidad en su proyecto de reforma política del actual Régimen, su apuesta por una democracia radical. Pero ¿Puede haber una democracia verdaderamente participativa dirigida por los gobiernos patronales?. ¿Puede ser amplia y participativa esta democracia para ricos? En esta democracia degradada, hija del Régimen del 78’, ya no tiene cabida a ningún tipo de reforma que la haga más “participativa, amplia”: ¿o no ha sido en el Parlament donde se han votado los peores recortes del la historia?; mientras, puertas afuera, otra institución de esta democracia para ricos, la de las fuerzas represivas, responde con palos y gases cuando luchamos en las calles o salimos a la huelga contra los planes de ajuste y recortes a la sanidad, la educación. Y es que en esta discusión de estrategias no hay termino medio: o gobiernan los capitalistas, o la clase trabajadora junto a los sectores populares.

El rechazo a un socialismo anti-capitalista y su equiparación con el estalinismo

El propio Sanchis, nada sospechoso de progresista, se sorprende en varias ocasiones de que Fernández esté poniéndole el nombre de “socialista” a su modelo pos-capitalista. Y es que le parece extraño que no se plantee la nacionalización y el control del conjunto de la economía, es decir que se “salve de la quema” a la inmensa mayoría de los grandes capitalistas. Fernández aclara que cuando se “ponen estatistas”, es decir favorables a algún tipo de expropiación, se limitan a servicios esenciales y estratégicos, nada más.

En una ocasión en la que el diputado de las CUP-AE está explicando su socialismo de cooperativa le aclara que eso tiene más que ver con el socialismo pre-marxista -los socialistas utópicos contra los que discute Marx en el Manifiesto Comunista- que con el socialismo de tipo marxista, lo cual tiene una alto grado de verdad. De hecho cuando Fernández aborda cómo quieren construir alternativas en el día a día habla del desarrollo de las cooperativas de crédito, consumo, trabajo… como las maneras de oponerse a la Caixa, Mercadona y otros grandes grupos. Como planteaban los utópicos del Siglo XIX o más recientemente las corrientes autonomistas, se trata de buscar espacios en el mismo sistema donde poder construir una realidad “paralela”.

En esta mezcla de programa de construcción de realidades “paralelas” al sistema -que no necesariamente opuestas- y búsqueda de un capitalismo más humano o social, el que peor sale parado es el socialismo que el periodista denomina como “marxista”, es decir aquel que apuesta realmente por la expropiación de los grandes capitalistas y la centralización y planificación del conjunto de la economía.

Sanchis no oculta sus antipatías con este socialismo, que como hacen todos los apologistas del capitalismo es equiparado con el mal llamado “socialismo real”. Fernández quiere separarse de aquellas experiencias dejando claro que no es el modelo de la URSS o China el que ellos defienden para superar el capitalismo. Sin embargo a la hora de hacerlo no discute en ningún momento contra los argumentos reaccionarios de Sanchis de equiparar la nacionalización de los grandes resortes de la economía bajo control de los trabajadores con el estalinismo. Más bien los deja pasar -e incluso refuerza al ridiculizar ideas como “vanguardia” o “comité central”- y opone a la clásica demonización liberal experiencias como la Revolución rusa -a la que Sanchis ataca explícitamente- su modelo pos-capitalista que gracias a que respetaría formas de propiedad precisamente capitalistas y mantendría, eso sí mejorada, las instituciones de la democracia burguesa, le protegerían de degenerar en dictaduras monstruosas como aquellos. Fernández y Sanchis coinciden en que es casi inevitable que una revolución social de este tipo termine degenerando.

Sanchis opta por defender el capitalismo y la democracia burguesa tal y como es para librarse de posibles “aventuras”. Fernández, quien dice de las CUP-AE ser herederas de las mejores tradiciones del movimiento obrero, se olvida justamente de aquella tradición que apostó por la expropiación de los capitalistas y la entrega del poder político a los trabajadores y sectores populares, la de los bolcheviques y su continuación justamente en la lucha contra el estalinismo, los trotskistas. En cambio prefiere referenciarse en otras que justamente fueron enemigas de éstas. Así cuando tiene que echar la vista atrás los referentes que escogen son muchas veces personas y organizaciones que jugaron un rol de mantener la “revolución” dentro de unos cauces claros; la propiedad y el juego democrático.

Habla del anarquismo catalán pero para reivindicar a Montseny, Ministra del Gobierno Repúblicano de Largo Caballero, amiga personal del embajador soviético en Valencia y protagonista junto con García Oliver de uno de los episodios más tristes, las exhortaciones a los militantes de la CNT y la FAI para que levantaran las barricadas de mayo de 1937 y dejaran vía libre a la represión contra-revolucionaria del Gobierno republicano y la Generalitat. En el mismo sentido habla de la Revolución española, pero lo hace desde el lado del Govern de Companys, sirva de ejemplo la lectura de un fragmento del Decreto de Colectivizaciones de 1936 que leyó en su toma de posesión, justo una de las primeras leyes con las que la Generalitat trataba de controlar, asfixiar y desmontar el proceso revolucionario. O incluso en la entrevista llega a reivindicar el rol del PSUC en la década de los 70, justo el principal partido obrero responsable de re-conducir la movilización social hacia los despachos, los Pactos de la Moncloa y la Constitución de 1978.

Luchemos por un socialismo obrero, anti-capitalista, revolucionario e internacionalista

Cuando examinamos la “letra pequeña” de la lucha por el socialismo que plantea la CUP-AE vemos que su alcance es cuanto menos, bastante limitado. Tanto sus referencias actuales e históricas, como sobre todo su modelo pos-capitalista, están lejos de corresponderse con lo que seguramente muchos de los jóvenes que votaron y militan en estas candidaturas entienden por socialismo. Estas importantes diferencias, entre otras, fueron las que nos llevaron a Clase contra Clase a no pedir el voto para las CUP-AE, a diferencia del resto de la izquierda catalana.

Más allá de si había que votar o no a las CUP-AE, lo que no podemos comprender es que muchas de las organizaciones que formaron parte de esta candidatura y se reivindican anti-capitalistas e incluso revolucionarias no planteen ninguna diferencia ni discusión pública con el programa y el discurso oficial de la CUP-AE y sus diputados. Nos referimos sobre todo a En Lucha, Lucha Internacionalista o Revolta Global, aunque esta última no terminó de integrarse en la candidatura. Pasadas las elecciones del 25N creemos que ya no caben argumentos -que no compartíamos tampoco entonces- como que la “discusión divide” o que “lo que toca ahora es unidad sin crítica”.

Desde 2011 son miles los jóvenes y trabajadores que están saliendo a luchar contra los ajustes y el Régimen del 78, y esto es parte de un proceso de renacer de la lucha de clases a nivel mundial, desde los países árabes, hasta la juventud chilena, mexicana o de Quebec, pasando por los trabajadores y jóvenes griegos y del resto del continente. Esta crisis está trayendo grandes catástrofes para los trabajadores y sectores populares, y a la vez seguramente en el próximo periodo se vuelvan a abrir procesos que permitan derrocar el capitalismo y sus regímenes políticos. Es por ello que a la vez que luchamos codo con codo contra todos los ataques, hay que avanzar en clarificar con qué programa y con qué estrategia podremos lograrlo y en la organización de los revolucionarios.

Desde Clase contra Clase creemos que es urgente que toda la izquierda comencemos a abordar públicamente estas discusiones, en nuestra prensa, web, por medio de charlas y debates… sobre todo de cara a los miles de jóvenes y trabajadores que se están sumando a la lucha. Esto permitirá ir clarificando acuerdos y diferencias, y poder ir sumando fuerzas y agrupándonos en común todas aquellas organizaciones, activistas, sectores de trabajadores… que estemos de acuerdo en pelear por una estrategia obrera, socialista, revolucionaria e internacionalista.

 

Foto del avatar

About Santiago Lupe

Santiago Lupe | @SantiagoLupeBCN :: Barcelona