L’estratègia “d’unitat nacional” porta a un carreró sense sortida a la lluita pel dret a decidir (Cat/Cast)

La nova consulta proposada per Artur Mas pel 9N confirma un aspecte central del seu full de ruta. CIU ni pot ni vol incomplir ni una coma de l’ordenament legal vigent del Règim del 78. La suspensió del TC de la Llei de consultes i del decret del 9N és acatat pel Govern. Com a contrapartida, en base a les competències en participació ciutadana que té la Generalitat. Mas promet que el 9N hi haurà urnes i paperetes, i que els catalans podran votar en una consulta alternativa. Un canvi jurídic que busca rebaixar el xoc amb el Règim espanyol, doncs la nova consulta no estarà emparada per cap llei ni decret desprès per les institucions catalanes. Si l’anteriorconsulta s’emmarcava en el fet de no ser vinculant , aquesta nova es veu reduïda al caràcter del simbòlic.

La voluntat del poble català a decidir sobre el seu futur aspira a molt més que una votació simbòlica. Les centenars de milers de persones que s’han estat mobilitzant a les passades Diades volen expressar la seva opinió, sí, però per que es dugui a terme. La consulta despresa de la Llei de Consultes no pretenia que el seu resultat fos vinculant. La nova encara menys. Però, és que podem esperar quelcom diferent d’un full de ruta dissenyat pel principal partit de la burgesia catalana? No.

Les grans fortunes de Catalunya no tenen actualment cap interès en què es pugui exercir el dret d’autodeterminació. I sobretot, són enemics frontals dels mitjans necessaris per arrencar aquest dret al Règim del 78, el mateix que consagra la unitat d’Espanya a la Corona i a l’Exèrcit. Per això, des de la conformació del bloc sobiranista el desembre de 2013 i l’acord sobre les preguntes o la data, els portaveus de CiU i el Govern han deixat clar que tot es realitzaria amb l’acord de l’Estat.

L’Estat Espanyol, amb el Govern del PP al capdavant, ja ha deixat molt clar que no permetrà ni tant sols que aquesta voluntat pugui expressar-se en una consulta amb garanties. Una posició en ferm que és fidel a la lletra i l’esperit de la Constitució del 78 que nega el dret a decidir de les nacionalitats.

Per tant, no hi ha camí dins de la seva legalitat ni de les seves institucions per a que aquest dret es pugui conquerir. L’única via, de la que CiU és enemiga frontal, és la mobilització social fins a derrocar el Règim hereu de la “Una, Grande y Libre”. Una mobilització que aconsegueixi acabar amb l’opressió nacional que necessàriament hauria de comptar al capdavant amb els treballadors i sectors populars, tant de Catalunya com de la resta de l’Estat, i que un cop posats en moviment, és molt possible que volguessin resoldre també la resta de demandes democràtiques -contra la Corona, la casta política, la corrupció…- i socials –contra l’atur, els desnonaments…-.

Tots els membres del bloc sobiranista han estat compartint aquesta estratègia impotent que condueix al moviment pel dret a decidir, a conformar-se amb expressions de la voluntat popular però sense batallar per que aquestes puguin dur-se a terme. Així ho demostren les reaccions davant de la versió descafeïnada del 9N proposta per Mas. La CUP va plantejar una consulta similar durant la reunió del Palau de Pedralbes, tal com ha reconegut Quim Arrufat a la roda de premsa posterior a l’anunci del President. Aquest és el concepte de “desobediència”? Una simple tretajurídica que devalua la votació i la deixa en un pla totalment simbòlic? Un pas enrere que defuig fins i tot de l’enfrontament legal amb l’ordenament jurídic del Règim del 78? ERC ha estat més crítica i ha exigit tornar a la consulta tal i com es va pactar el desembre, tot i que deixant ben clar que donarà suport a la consulta alternativa si el Govern la manté. La posició de ICV ha estat la més submisa de totes a l’Estat central. No es suma al nou 9N però ho fa amb arguments encara més respectuosos amb el TC. Segons Joan Herrera, com que la seva suspensió no permet que la consulta es celebri amb garanties, millor que no es faci res, o com a molt una recollida de signatures a les portes dels col·legis electorals.

Entre tanta impostura dels seus socis CiU, segueix enfortint-se com força hegemònica del procés. Quelcom fonamental per a evitar que aquest continuï lluny dels carrers, que pugui radicalitzar-se i convertir-se en una vasta mobilització social que deixi tocat i enfonsat a un dels pilars del Règim del 78. Per això, el 9N descafeïnat ja ho vincula a unes possibles eleccions plebiscitàries amb una candidatura conjunta del front sobiranista. Una maniobra que encaixa perfectament amb la lògica d’unitat nacional que ha imposat i que és compartida per tot el bloc sobiranista. I que, sobre tot, consolidaria el seu rol dirigent del procés per a poder desviar-lo de manera definitiva i de pas aplicar duríssimes retallades amb l’aval actiu de la centre-esquerra i de l’esquerra independentista.

Avui, ni la CUP ni ICV donen suport a les plebiscitàries, tot i que tampoc ofereixen una alternativa d’independència de CiU per continuar la lluita pel dret a decidir després del 9N. Tot i així, fa tant sols uns dies Quim Arrufat demanava l’entrada d’ERC al Govern i tampoc descartava rotundament la seva pròpia si fos necessari per fer possible el 9N. ERC tampoc se suma de moment a les plebiscitàries, però ja ha demanat l’entrada al Govern i deixa la porta oberta a unes eleccions el resultat de les quals pugui proclamar la independència, com ja ha explicat Junqueras després de l’anunci de la consulta alternativa.

Els gairebé 2 milions de persones de la passada Diada van demostrar que l’aspiració democràtica és molt profunda. Que tot i la passivització del moviment imposat des del Govern i acceptada per la resta del bloc sobiranista, hi ha capacitat per a impulsar la mobilització per a aconseguir-ho. Que a més, les ambigüitats de CiU feien créixer la desconfiança en aquesta força entre un sector important.

Un escenari que era favorable per a treballar pel sorgiment d’una alternativa independent de la burgesia catalana i els seus representants polítics. Que alertés de que aquesta no està disposada per lluitar pel dret d’autodeterminació. Que apostés per desenvolupar la més vasta mobilització social, amb els treballadors al capdavant per a fer-ho possible, començant per un fort moviment a favor de la realització del 9N i unint la reivindicació democràtico-nacional a la resta de les grans demandes socials.

Tot i així, en comptes d’aprofitar aquest escenari en aquest sentit, el flanc esquerra del bloc sobiranista ha aprofundit fins a l’extrem la seva política “d’unitat nacional”. La CUP està actuant durant aquestes setmanes alimentant les il·lusions cap a CiU i l’honestedat del President. Com hem estat debatent des de 2012 amb aquesta formació, la seva estratègia de “mà estesa” a la burgesia catalana en la qüestió nacional l’ha portat a una posició de mera pressió i súplica. Al final, més enllà de la retòrica de desobediència, la CUP comparteix l’essencial de l’estratègia de pacte amb l’Estat de CiU. En la mateixa roda de premsa que mencionàvem abans, Arrufat reconeixia que per aconseguir que el resultat d’una consulta fos vinculant tant sols es podia aconseguir amb l’acord de l’Estat o la imposició de la comunitat internacional. La possibilitat d’imposar-ho mitjançant la mobilització popular està per fora del seu horitzó. És comprensible, tal esdevenir espantaria al soci privilegiat de la “unitat” i el “consens” que clamen recompondre, ni més ni menys, que els representants polítics de Foment del Treball.

Malgrat totes les rebaixes que vulguin fer sobre el 9N, és possible que el Govern central segueixi atacant-lo i buscant evitar qualsevol votació. Per això mateix tampoc es poden descartar nous passes enrera de Mas. Si ERC i la CUP volen que les poques crítiques llençades a Mas sonin més creïbles els hi hem d’exigir-lis que posin tots els seus esforços en convocar de forma urgent a mobilitzacions als carrers, les facultats, els centres de treball… per a que el 9N es realitzi.

Tal i com plantejàvem al nostre últim debat públic amb les CUP, d’aquí en endavant l’element crucial i definitori per a evitar que la burgesia catalana repeteixi, com altres cops a la història, un nou frau a les aspiracions democràtiques del poble català és “que des dels sectors descontents amb la deriva de les CUP i les forces de l’esquerra anticapitalista que no vulguin seguir sent el furgó de cua d’aquesta política, lluitin per una ala dins el moviment pel dret a decidir que aposti per la seva conquista des de la total independència política de la burgesia i per mitjà de la mobilització”

Barcelona, 14 d’octubre de 2014


Frente a la consulta alternativa de Mas

La estrategia de “unidad nacional” lleva la lucha por el derecho a decidir a un callejón sin salida

La nueva “consulta alternativa” propuesta por Artur Mas para el 9N viene a confirmar un aspecto central de su hoja de ruta. Convergència i Unió (CiU) ni quiere ni pretende incumplir ni una coma del ordenamiento legal vigente del Régimen del ‘78. La suspensión del TC de la Ley de Consultas y el decreto del 9N es acatado por el Govern. Como contrapartida, en base a las competencias en participación ciudadana que tiene la Generalitat, Mas promete que el 9N “habrá urnas y papeletas”, y que los catalanes podrán votar en una “consulta alternativa”. Un cambio jurídico que busca aminorar el enfrentamiento con el Régimen español, pues la nueva consulta no estará respaldada por ninguna ley ni decreto emanado de las instituciones catalanas. Si la anterior consulta ya tenía el límite de no ser vinculante, está nueva se ve reducida a un carácter simbólico.

La voluntad del pueblo catalán de decidir sobre su futuro aspira a mucho más que una votación simbólica. Los cientos de miles que se vienen movilizando en las pasadas Diadas quieren expresar su opinión, sí, pero para que se lleve a término. La consulta emanada de la Ley de Consultas no pretendía que su resultado fuera vinculante. La nueva todavía menos. Pero ¿acaso podemos esperar algo diferente de una hoja de ruta diseñada por el principal partido de la burguesía catalana? No.

Las grandes fortunas de Catalunya no tienen hoy por hoy ningún interés en que se pueda ejercer el derecho de autodeterminación. Y sobre todo, son enemigas frontales de los medios necesarios para arrancar dicho derecho al Régimen del ‘78, el mismo que consagra la unidad de España a la Corona y el Ejército. Por eso desde la conformación del “bloque soberanista” en diciembre de 2013 y el acuerdo sobre las preguntas y la fecha, los portavoces de CiU y el Govern han dejado claro que todo se realizaría en acuerdo con el Estado.

El Estado español, con el Gobierno del PP a la cabeza, ya ha dejado meridianamente claro que no permitirá que esa voluntad se exprese en una consulta con garantías. Una posición firme, que es fiel a la letra y el espíritu de la Constitución del ’78, que niega el derecho a decidir de las nacionalidades.

Por lo tanto, no hay camino dentro de su legalidad ni sus instituciones para que ese derecho pueda conquistarse. La única vía, de la que CiU es enemiga, es la movilización social hasta tumbar el régimen heredero de la España “Una, Grande y Libre”. Una movilización que aspire a terminar con la opresión nacional, necesariamente debería contar al frente con los trabajadores y sectores populares tanto de Catalunya como del resto del Estado. El “problema” es que una vez puestas en movimiento fuerzas sociales tan poderosas, es muy posible que quisieran resolver también el resto de las demandas democráticas (contra la Corona, la casta política, la corrupción) y sociales (contra el paro, los desahucios…) que siguen pendientes.

Todos los miembros del “bloque soberanista” vienen compartiendo esta estrategia impotente que conduce al movimiento por el derecho a decidir a conformarse con expresiones de la voluntad popular, pero sin pelear porque están puedan llevarse a término. Así se demuestra en las reacciones ante la versión descafeinada del 9N propuesta por Mas. La CUP planteó una consulta similar en la reunión del Palacio de Pedralbes, como ha reconocido su diputado en el Parlament, Quim Arrufat, en la rueda de prensa posterior al anuncio del President. ¿Este es el concepto de “desobediencia”? ¿Una simple treta jurídica que devalúa la votación y la deja en un plano totalmente simbólico? ¿Un paso atrás que rehúye hasta del enfrentamiento legal con el ordenamiento jurídico del Régimen del ‘78?. ERC ha sido más crítica y ha exigido volver a la consulta tal y como se pactó en diciembre, aunque aclarando que apoyarán la “consulta alternativa” si el Govern la mantiene. La posición de ICV ha sido la más sumisa de todas al Estado central. No se suma al nuevo 9N, pero lo hace con argumentos aún más respetuosos con el Tribunal Constitucional. Según su portavoz, Joan Herrera, como su suspensión no permite que la consulta se celebre con garantías, mejor que no se haga nada o, como mucho, que haya una recogida de firmas en las puertas de los colegios electorales.

Entre tanta impostura de sus socios, CiU sigue fortaleciéndose como hegemón del proceso. Algo fundamental para lograr que éste continúe lejos de la calle y evitar que pueda radicalizarse y convertirse en una vasta movilización social que deje tocado y hundido a uno de los pilares del Régimen del ‘78. Por ello el 9N descafeinado ya se presenta vinculado a unas posibles elecciones plebiscitarias, con una candidatura conjunta del frente soberanista. Una maniobra que encaja perfectamente con la lógica de “unidad nacional” que ha impuesto Mas y que es compartida por todo el bloque soberanista. Y que, principalmente, consolidaría su rol dirigente del proceso para poder desviarlo de forma definitiva y de paso aplicar durísimos planes de ajuste con el aval activo de la centro-izquierda y la izquierda independentista.

Hoy por hoy ni la CUP ni ICV apoyan las plebiscitarias, aunque tampoco ofrecen una alternativa de independencia de CiU para continuar la pelea por el derecho a decidir después del 9N. Sin embargo, hace apenas unos días, Quim Arrufat pedía la entrada de ERC al Govern y tampoco descartaba tajantemente la suya propia si fuera necesario para hacer posible el 9N. ERC tampoco se suma de momento a las plebiscitarias, pero ya ha pedido la entrada al Govern y deja la puerta abierta a unas elecciones de cuyo resultado se pueda proclamar la independencia, como ha explicado Junqueras después del anuncio de la consulta alternativa.

Los casi 2 millones de personas de la pasada Diada demostraron que la aspiración democrática es muy profunda. Que a pesar de la pasivización del movimiento impuesta desde el Govern, aceptada por el resto del bloque soberanista, hay capacidad para impulsar la movilización para conseguirlo. Y que además las ambigüedades de CiU hacían crecer la desconfianza en esta fuerza entre un sector importante.

Un escenario que era favorable para trabajar por el surgimiento de una alternativa independiente de la burguesía catalana y sus representantes políticos, que alertase de que ésta no está dispuesta a pelear por el derecho de autodeterminación. Una alternativa que apostase por desarrollar la más amplia movilización social, con los trabajadores al frente para hacerlo posible, empezando por un fuerte movimiento en favor de la realización del 9N y uniendo la reivindicación democrático-nacional al resto de las grandes demandas sociales.

Sin embargo, en vez de aprovechar este escenario en este sentido, el flanco izquierdo del “bloque soberanista” ha profundizado hasta el extremo su política de “unidad nacional”. La CUP está actuado en todas estas semanas alimentando las ilusiones en CiU y la honestidad del President. Desde 2012 esta formación sostiene una estrategia de “mano extendida” a la burguesía catalana en la cuestión nacional, que le ha llevado a una posición de mera presión y súplica. Al final, más allá de la retórica de desobediencia, la CUP comparte lo esencial de la estrategia de pacto con el Estado de CiU. En la misma rueda de prensa que mencionábamos antes, Arrufat reconocía que para conseguir que el resultado de una consulta fuera vinculante, sólo se podía conseguir con el acuerdo del Estado o la imposición de la comunidad internacional. La posibilidad de imponerlo mediante la movilización popular está por fuera de su horizonte. Es comprensible, tal devenir espantaría al socio privilegiado de la “unidad” y el “consenso” que claman recomponer, nada más y nada menos, que los representantes políticos de Foment del Treball.

Aún con todos los rebajes que se quieran hacer sobre el 9N, es posible que el Gobierno central siga atacándolo y buscando evitar cualquier tipo de votación. Por eso mismo tampoco se pueden descartar nuevos recules de Mas. Si ERC y la CUP quieren que las pocas críticas lanzadas a Mas suenen algo más creíbles, la voz de la calle habrá de exigirles que pongan todos sus esfuerzos en convocar de forma urgente a la movilización para que el 9N se realice.

Tal y como planteábamos en nuestro último debate público con las CUP, de aquí en adelante el elemento crucial y definitorio para evitar que la burguesía catalana repita, como otras veces en la historia, un nuevo fraude a las aspiraciones democráticas del pueblo catalán, es “que desde los sectores descontentos con la deriva de la CUP y las fuerzas de la izquierda anticapitalista que no quieran seguir siendo el furgón de cola de esta política pelear por un ala dentro del movimiento por el derecho a decidir que apueste por su conquista desde la total independencia política de la burguesía y por medio de la movilización”.

Barcelona, 14 de octubre de 2014

Foto del avatar

About Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT)